dimecres, 30 de juny de 2021

Campaments de post-confirmació de la parròquia de sant Josep Obrer



En el bell mig de la gran ciutat. De nou, plena de gom a gom. Passeja la meva rutina, que em duu carrer amunt i carrer avall. Dia rere dia. En el bell mig de la gran ciutat. Tan atapeïda hi visc. Tan sola m’hi he sentit, tantes vegades.

Qui no ha sentit mai aquesta profunda soledat, que ni la més gran de les festes és capaç de dissipar ni tan sols un instant?

Una soledat, silenciosa o no, que envaeix el cor sense permís. Vas a vas. Fins a petrificar-lo. Cor sol, cor esclau. I viceversa.

Ho hem viscut i ho tornarem a viure.

Però sempre hi haurà un abans i un després. Gravat als palmells de les nostres mans. L’abans i el després del tatuatge del seu amor.

Com aquest passat cap de setmana. Déu ens ha regalat de nou el campament de post confirmació. Adaptat al temps actual; però tan intens com mai. La incertesa s’ha transformat en la Certesa. Aquella que esborra tot dubte. Aquella que (re) confirma la nostra vida i la nostra existència.

“Què hem vingut a fer aquí?” Ens preguntàvem el primer dia. “Ser feliços”, era l'única resposta. I pel camí, un llarg viatge. Només tres dies, que tant de bo perdurin en el temps. Tres dies per descobrir el nostre desert; on soc, què hi faig aquí, com he arribat fins aquí. Són molts els inputs que rebem i ens enlluernen cada dia. No només als joves (de 12 a 18 anys) sinó també als “grans”, als padrins.

Aquest estiu ha estat Ella qui ens ho ha preparat tot. Una gran sorpresa. Ens ha dut fins a terres lleidatanes, on en un petit turó, s’hi alça el Monestir de Santa Maria de Refet. Només hi viuen dues monges. Dues monges jerònimes que ens han obert casa seva des del primer dia. Tot ens ho han donat. Gratuïtament. I des d’aquí només els podem donar de nou les gràcies, per tot.

Piqueta a piqueta, vam anar muntant el que serien les nostres estances durant aquells dies. 10 tendes de campanya. 20 nois i noies. 4 matrimonis. 8 nens. 3 cangurs. 2 cuiners. 2 voluntaris. 1 mossèn.

Piqueta a piqueta, Déu va anar esculpint el cor de cadascú de nosaltres. Discussions, mals humors, cares llargues. Riures, crits, mirades que tot ho diuen. Piqueta a piqueta. Penitencial, renúncia als ídols. Jocs de nit. Lloança, passejos, jocs d’aigua. Assaborint la Paraula de Déu, “Solo a Sola”. Jocs de la Cerca del Tresor. Aquelles mirades en descobrir el propi Tresor: “no pot ser, no m’ho puc creure”. I en la freda nit, un petit passeig amb Ella com a guia. El passeig del consol i l’esperança que ens duia davant la Veritat. El silenci era autèntic. Ell estava present. I tots només podíem fer que mirar-lo bocabadats. Contemplant tanta gràcia rebuda.

I per últim, la gran festa d’acció de gràcies. De compartir i deixar-nos sorprendre.

Les carícies de Déu. Encara les noto. Sembla un miratge. Però l’Amor que sento ara és tant, que em certifica que sí: no ha estat un somni. És la realitat. Donar la vida pels altres no és una utopia, ni una obligació, ni un martiri. És omplir el cor fins a vessar. Perquè l’amor tot ho regenera. Tot ho pot i ho transforma. Una vegada i una altra. Sempre.

«Te encontré en el desierto, en una soledad poblada de aullidos, te guardé como a la niña de mis ojos» (Dt 32, 10)

Loreto Segura Renau
juny 2021

1 comentari: