dijous, 30 de juny del 2016

Celebració de l'Iftar


Text que va llegir en Joan Ramon Marin, rector de la parròquia de la Mare de Déu de Montserrat,  el dia de la celebració de l'Iftar, a la qual ens havien convidat participar-hi :

3era edició de l’Iftar Intercultural de Ramadà

Bona tarda!
Faig meves les paraules del profeta Isaïes, que tenim en la nostra Bíblia, en ocasió d’aquesta festa del Ramadà. Són unes paraules a propòsit del dejuni. El profeta transmet aquest missatge: «Diu el Senyor (Déu): “El dejuni que jo aprecio és aquest: allibera els qui han estat empresonats injustament, deslliga els jous, deixa lliures els oprimits i trosseja jous de tota mena. Comparteix el teu pa amb els qui passen fam, acull a casa teva els pobres, vesteix el qui despullat. No els defugis, que són germans teus! Llavors brillarà com l’alba la teva llum.”»
Aquestes paraules del profeta Isaïes signifiquen que la fe ens fa molt humans. I si és així, vol dir que basem la pràctica de la tolerància, el diàleg i la bona convivència en aquest “preocupar-nos pel germà”, per l’altre. Diu el text, en realitat, que els altres són “carn de la nostra carn”!
Jesús també té unes paraules sobre el dejuni: «Tu, quan dejunis, perfuma’t el cap i renta’t la cara, perquè els altres no vegin que dejunes, sinó que ho vegi el teu Pare Déu, i ell que veu el que és secret, t’ho recompensarà».
Deia un místic cristià que la pràctica del dejuni il·lumina la ment i el cor. És la llum i la mirada de Déu al cor de les persones, al més secret de cadascú. És la mirada que hem de tenir nosaltres: veure el cor. Déu ens fa mirar els altres com a germans. El «Déu clement i misericordiós» que diem en totes les religions, ens fa a nosaltres clements i misericordiosos envers tothom. En el nom d’aquest Déu vivim la nostra fe.

diumenge, 19 de juny del 2016

Trobada arxiprestal

El passat diumenge 5 de juny, l'arxiprestat de sant Boi de Llobregat ens vam reunir amb el nostre senyor Bisbe Agustí Cortés en un acte de caire festiu. on les parròquies van exposar el treball portat a terme en aquest "any de la Misericòrdia" . El senyor bisbe va dirigir unes paraules d'exhortació i es va finalitzar l'acte amb la pregària de vespres.

dimecres, 8 de juny del 2016

Homilia de la Festa de Sant Baldiri, 2016


Lectures: Ap 7, 9-17; Salm 99; 2Co 4, 7-15; Lc 9,23-26

Ben apreciat Sr. Rector, Sr. Arxiprest, Mn. Lluís, preveres concelebrants, religiosos i religioses.

Il·le Sra. Alcadessa i Regidor, estimats germanes i germans:

A l’evangeli acabem d’escoltar aquestes paraules de Jesús: “¿Què en treuràs d’haver guanyat tot el món, si et fas mal o et perds a tu mateix?” En acabar, quan sortirem, us convido a mirar cap a Montserrat. El proper 31 de juliol s’acaba el primer Any Jubilar del Camí Ignasià que, venint de Loiola, passa per Montserrat i arriba fins a la Cova de Manresa.

Quan la vida d’Ignasi seguia “els seus propis camins”, una aturada forçosa en caure malferit, li dóna l’oportunitat d’escoltar, aquesta paraula, adreçada a ell i queda tocat profundament. Comença un procés personal que el porta fins al seguiment entusiasta d’Aquell que li ha parlat, que li ha revelat el seu misteri profund i que l’ha fet sentir, per primer cop, lliure, deslligat dels desigs que fins aleshores l’havien engrillonat.

Endreça una vida, la seva, que s’havia guiat pels paradigmes dominants i comença a obrar per amor a Crist. La confessió general a Montserrat, l’ofrena de l’espasa que, encara avui podem veure, i els vestits pel pobre, donen fe d’aquest canvi, d’aquesta conversió: S’ha acabat conquerir per la força; ara que ha descobert el tresor amagat, cal disposar-se a rebre’l com a gràcia d’Aquell que l’ha estimat i s’ha entregat a si mateix per ell. La mateixa experiència de St. Pau, la de tot creient.

Podríeu pensar que m’he equivocat de festa, però no és així. En ser escollit Benet XVI, per a conèixer el seu pensament vaig llegir el seu llibre “Introducció al cristianisme” en que presenta el Credo i el coratge dels màrtirs en donar la vida per la fe. Ser-ne testimoni vol dir anar contracorrent deixant de banda els ídols dominants i, aquest, és cas de Sant Baldiri, que el va portar fins a donar la vida i això és el que avui celebrem.

I és que d’ídols dominants, n’hi havien … i n’hi han.

No fa massa llegia un treball d’un economista que explicava com la crisi que estem patint, ha posat de manifest virtuts i limitacions del sistema financer, del sistema capitalista, de la nostra cultura, de la naturalesa humana, i fins i tot, de la nostra fe.

En recullo algun punt, per ajudar-nos a discernir quins són, avui, alguns dels ídols dominants i veure com, la proposta cristiana, pot ajudar a deslligar-nos d’aquests jous, per a conduir-nos a experimentar la llibertat, el do més preuat que Déu ens ha fet després de la creació.

Què ha revelat la crisi de la nostra fe? “Allà on hi tens el cor, allí hi ha el teu tresor”. En Joaquín Sabina s’hi agafa irònicament a aquesta frase i diu que, per a molts, “L’únic Déu veritable és el diner”. Com ens cal convertir-nos a una vida sòbria, honrada i religiosa, com ens recomana la carta a Titus en la lectura de la nit de Nadal, és a dir, una vida senzilla, sostenible, justa, honesta envers els altres, i deixar espai al Déu veritable que ens ha cridat a l’existència i ens estima, perquè pugui dur totes les coses a la seva plenitud.

Què ha revelat la crisi de la nostra cultura? Que alimenta contínuament el nostre desig de consum, la defensa del propi interés per sobre del dels més febles, la primacia de la competència per sobre de la cooperació, la satisfacció immoderada del desig de coses materials, per sobre d’altres valors d’interés més general (cultura, política, iniciatives socials), l’absolutització del treball remunerat. Ben comptat i debatut, l’exacerbació de la cultura de la satisfacció i de l’individualisme possessiu, no han generat el millor dels mons possibles.

S’ha contaminat el món de les relacions humanes amb les dinàmiques pròpies d’aquesta economia: la competència ens fa mirar els altres amb recel o rivalitat. L’afició als descomptes i les rebaixes, ens empeny a la recerca de relacions de “baix cost” en que prima l’aparença, per sobre de la vàlua i de l’intercanvi personal. El fer servir i llençar també ha contaminat la relació interpersonal, fins i tot a nivell de parella. S’han mercantilitzat les relacions personals: la mantinc si en puc treure alguna cosa. Altrament, me n’oblido. Que difícil és, en aquest clima, fer ressonar la Bona Nova per la qual St. Baldiri va donar la vida!

Quan tothom tenia treball, un sou acceptable i un relativament fàcil accès als serveis públics, no necessitàvem dels altres. Ara, quan han vingut les garrotades, l’autosuficiència ha passat factura i ha provocat tres ferides greus en les persones: soledat, impotència, angoixa.

Què ha revelat la crisi de la naturalesa humana? Doncs un aspecte en què totes les tradicions espirituals hi estan d’acord: l’enorme poder del diner! Per això és d’agrair el profund significat antropològic que els religiosos volen donar a la vivència de la pobresa: alliberar-se del tirà que impedeix el servei a Déu i als altres. És clar que la crisi respon a errades greus del sistema financer, del món capitalista, dels poders fàctics que imposen costums que els beneficien, però no podem passar per alt, que la crisi ha estat també provocada per fallades humanes. El comportament irresponsable i egoista dels benestants, provoca un mal extraordinari a milions d’innocents. El Papa Francesc recull en l’encíclica Laudato Si una pregunta que es fan els Bisbes de Nova Zelanda dirigida als qui no tenim consciència d’haver transgredit el cinquè manament “no mataràs” perquè ningú no ens ha imputat cap crim. Voleu dir que n’esteu lliures quan “un vint per cent de la població mundial consumeix recursos, en tal mesura, que roba a les nacions pobres i a les futures generacions, el que necessiten per sobreviure” condemnant-los a mort?

L’economista que he citat, explica com gairebé tots hem caigut en el parany d’algun dels set pecats capitals que, amb ironia, en diu capitalistes:

La luxúria especuladora, que amb la seva eufòria addictiva va capturar el desig de qui disposava de quatre quartos estalviats per a especular.

La mandra de les autoritats que havien de regular i vigilar cap a on anava tot plegat.

L’enveja de tenir el mateix cotxe o casa que el meu veí.

La cobdícia dels directius: no parlem de l’evolució dels salaris, que fa plorar.

La gola dels qui s’han convertit en inversors.

La supèrbia del mercat, que pensava que tot ho autoregulava, que premiava als bons i castigava als dolents i, vés per on, que ni el mercat s’autoregula tan fàcilment, ni la recerca de l’interés particular porta necessàriament al millor resultat per a la societat en el seu conjunt.

I ara ha aflorat l’instint primari de supervivència. Recorda Idomeni alguna cosa? Fóra el que amenaça la nostra seguretat. Solidaritat? Si, i tant, restringida als nostres: La meva família, el meu grup, el meu poble, els qui pensen com jo, els meus … Hem alimentat culturalment la cobdícia i ho hem arrasat tot.

Hem llegit a la segona lectura: “Quan les contrarietats ens envolten pertot arreu, quan no sabem com escapar-nos, quan els qui ens persegueixen ja ens tenen a les mans, quan ens trobem per terra en la lluita … a la fi trobem la sortida”.

Perquè “d’aquella multitud tan gran que ningú hauria pogut comptar, que ve de la gran tribulació, es diu que mai més no passara fam, ni tindrà set, ni estarà exposada al sol ni a la calor, perquè l’Anyell que està en el tron la guiarà i la conduirà a les fonts d’on brolla l’aigua de la vida. Déu eixugarà totes les llàgrimes dels seus ulls”, com llegiem a la primera lectura.

És aquí on hi volem ser els cristians, per col·laborar en la construcció d’una cultura de la solidaritat i de la justícia que elimini el càncer de la cultura de la satisfacció, de la desvinculació, de la por al qui no és com nosaltres i que pensa diferent.

Alguns reaccionen posant-se a la defensiva i aprovant declaracions per a rebutjar els qui pensen diferent. Encara no han crescut. No ens agrada el monocultiu. Ens estimem més la biodiversitat, aquella que ha sortit de la mà de Déu, que tot ho ha fet bé.

Estem convençuts que l’evangeli que tocà el cor de Baldiri fent-lo seguidor apassionat del Crist, encara és actual. Seguir-lo permet entregar el millor d’un mateix al servei de la pau, portant alegria, compartint el que es té, creant fraternitat, és el que vol fer la comunitat cristiana al costat de molta gent de bona voluntat a través de Càritas, de les parròquies, de l’atenció als malalts, de l’escolta de les persones que se’ns atansen insatisfets o decebuts. És possible canviar el recel en confiança, la competició en col·laboració, la hostilitat en hospitalitat seguint Aquell que, perquè ens estima, ens ho ha donat tot i ens permet descobrir el seu rostre en el de tots els qui trobem.

Estem celebrant el Jubileu de la Misericòrdia que coincideix amb el primer any del Pla Pastoral que es porta a terme a la nostra diòcesi. Ens proposem viure de l’amor misericordiós de Déu i som cridats a ser signes d’aquesta misericòrdia que posa el cor en tota misèria que fa patir: Miseri – cordia.

Acabo com he començat. En sortir, no mireu només Montserrat: pujeu-hi! Sortiu de vosaltres mateixos, poseu-vos en camí, passeu per la Porta Santa, signe d’aquest camí interior que ens ajuda a trobar Déu que ens estima tal com som, present en el fons de la nostra intimitat. És que aixo de creure en Déu no ho tinc massa clar! No t’hi amoinis, Ell segueix creient en tu! Per això ets aquí. Fés com Ignasi: Confessió general, deixa l’espasa, dona la roba al pobre! Aquesta és la nostra millor oportunitat: Bona Festa Major! Que ens hi ajudi el testimoniatge de Sant Baldiri i la seva intercessió. Que així sigui!