dilluns, 28 de maig de 2018

Homilia Pentecosta-Festa Major, 20/maig/2018


Ben apreciat Sr. Rector, Mn. Lluís, Il·le. Sra. Alcaldessa, antic alcalde, regidors, estimades germanes, estimats germans

Avui celebrem l'ofici de la Festa Major, la festa de Sant Baldiri, i s'escau el dia de la Solemnitat de la Pentecosta, que clou el cicle dels 50 dies de temps Pasqual, en que hem celebrat de manera més intensa la trobada real, testificada històricament, dels deixebles amb el Ressuscitat; la humanitat de Crist ha entrat en la glòria de Déu i, amagat als ulls dels homes, es fa misteriosament present, avui, aquí, i ens regala el seu Esperit: el do que conté tots els dons, perquè ens permet de viure en comunió amb els nostres semblants i entrar junts, en la comunió de la Santa Trinitat, portant a plenitud la nova humanitat pensada en el seu pla de salvació, abans de tots els temps.

En l'evangeli que hem escoltat, se’ns ha dit que “l'Esperit ens guiarà cap el coneixement de la veritat sencera”: La veritat sobre Déu i la veritat sobre nosaltres mateixos, creats a imatge de Déu.

L'Esperit és el mateix amor amb que el Pare i el Fill s'estimen, constituint la Trinitat, aquest misteri de comunió format per persones distintes que, sense deixar de ser elles mateixes, arriben a formar una unitat per l'amor de l'una cap a l'altra.

Sense deixar de ser el que ets, vius per l'altre, des de l'altre i amb l'altre. La trobada amb l'altre és la teva raó de ser; el més gran regal que pots rebre i que, alhora, et permet de ser tu mateix: Misteri de Déu que ens supera infinitament però que, en la mesura del que podem entendre, ens revela que és l’Amor que, amb el seu Esperit, ens regala avui.

Si aquesta és la veritat sobre Déu i hem estat fets a imatge seva, ens està mostrant també quina és la nostra veritat: el nostre cor està fet per acollir un amor d'aquesta mena, cridat a obrir-se a l'altre, a viure amb l'altre, per l'altre, des de l'altre; ens permet descobrir que l’altre és el regal més gran que puc rebre i que, a mi, em permet créixer i arribar a desenvolupar totes les meves i, a l’altre, les seves potencialitats.

El meu cor és capaç d'infinit, de Déu, d'amor, sóc fet a imatge seva i només Ell el pot omplir. Per això quan les persones es tornen auto-referencials (el perill d'Occident, el nostre), i s'aïllen en la pròpia consciència, acreixen la seva voracitat. Com més buit tenen el cor, més necessiten objectes (i persones) per a comprar, posseir, malbaratar, consumir: és “la cultura del descarte" que menciona el Papa Francesc.

La natura és plena de paraules d'amor, però ¿com podrem escoltar-les enmig del soroll constant, de la distracció permanent o del culte a l'aparença? Quan som capaços de superar l'individualisme, el centrament en nosaltres mateixos, esdevé possible un estil de vida alternatiu i un canvi important en la societat: els altres ja no em fan nosa, ni són els meus contrincants, hom comença a contemplar el món des de dins i és capaç de descobrir els llaços amb què el Pare ha unit tots els éssers.

Cal demanar a l'Esperit que ens esperoni a buscar amb sinceritat el sentit últim i la veritat definitiva sobre la nostra existència i sobre el món: Quin sentit té? Què hi faig aquí? Perquè visc? Per a qui visc?

Es tracta d'una invitació permanent, inscrita indeleblement en el cor humà a posar-se en camí per trobar Aquell que no buscaríem si ja no hagués vingut. Aquell que trobà Baldiri i tants altres que, en descobrir-lo s'han posat en camí.

Quan no es respon a aquesta invitació, quan el brogit i el consum ens atordeixen, ens aïllem i, com a conseqüència, acreixem la voracitat i “fem del nostre entorn un desert reflex del nostre desert interior” (Benet XVI).

Déu se’ns revela perquè ha fet de la persona humana el seu interlocutor: altrament no s'hauria revelat. El seu Esperit ens capacita per veure en l'altre aquell "no se què", que em permet de veure'l diferent, únic, original, irrepetible, un regal, una petita finestra que m'obre a l'infinit misteri de Déu, l'únic capaç de desvetllar l'inquietant misteri de l'ésser humà, que busca el sentit i la raó de ser de la seva existència.

Aquí venen a tomb les paraules de Sant Agustí en les seves Confessions: “Tard us vaig estimar, oh Bellesa tan antiga i tan nova, tard us vaig estimar! Vós éreu dins meu, i jo, fóra de mi mateix; us cercava al defora i, deforme com era, em llençava sobre la bellesa de les vostres criatures. Vós éreu amb mi, però jo, no era amb vós. Em retenien lluny de vós precisament aquelles coses que, si no fossin en vós, no serien”.

Conscient o inconscientment, com diu St. Pau, “en Ell vivim, ens movem i som”. Aquesta certesa és la que dóna seguretat al creient per a recolzar-se en el Tot que, per a aconseguir-lo, li fa deixar totes les foteses que omplen el seu cap i el seu cor. Només així es té coratge, com Baldiri, de ser testimoni de l'única cosa que val la pena, davant dels ídols dominants que ens contagien una frisança malaltissa que ens fa tornar superficials, agressius i consumistes, que ens porta a que ens ho carreguem tot (persones, natura, coses).

Voleu dir que el nostre estil de vida és humà? Voleu dir que el nostre món és sostenible? El Papa Francesc diu que "mentre la humanitat del període post-industrial potser serà recordada com una de les més irresponsables de la història, és d'esperar que la humanitat del segle XXI, del nostre, sigui recordada per haver assumit generosament les seves greus responsabilitats”.

Per al creient, el món no es contempla des de fóra sinó des de dins, reconeixent els llaços amb què el Pare ens ha unit a tots els éssers. Viure en cristià, donar-ne testimoni, vol dir, avui, créixer en sobrietat, en la capacitat de gaudir amb poc, de retornar a la simplicitat, d'evitar la dinàmica del domini i de la mera acumulació d'objectes i plaers.

“Entretant caminem cantant, que ningú no ens prengui el goig de l'esperança” en un món nou on tothom entendrà els diversos llenguatges, ningú es tancarà en els propis esquemes i serà capaç d'escoltar superant les fronteres del propi grup, com hem escoltat a la primera lectura. En el cor del món hi continua present el Senyor de la vida que, perquè ens estima, ens ha regalat el seu Esperit. Ell no ens abandona, no ens deixa sols, perquè en Jesús de Natzaret, s'ha unit definitivament a la nostra Terra, i el seu amor ens duu a trobar sempre nous camins.

Deixeu-me acabar fent referència al començament de la darrera exhortació apostòlica “Gaudete et Exultate” del Papa Francesc: Hi ha molt tipus de sants. A més dels oficialment reconeguts per l’Església, hi ha moltes més persones corrents que no figuren als llibres d’història i, tot i així, han estat decisives per a canviar el món. Inclouen molts cristians el martiri dels quals és un signe del nostre temps. ‘Cada sant és una missió; és un projecte del Pare per reflectir i encarnar, en un moment determinat de la història, un aspecte de l’Evangeli’. La santedat és viure els misteris de la vida de Crist, ‘morir i ressuscitar constantment amb ell’, i reproduir en la pròpia existència diferents aspectes de la vida terrenal de Jesús: la seva proximitat als últims, la seva pobresa i altres manifestacions del seu lliurament per amor. Deixa que ‘l’Esperit Sant forgi en tu aquest misteri personal que reflecteixi Jesucrist en el món d’avui’, en la missió de construir el regne d’amor, justícia i pau universal”.

Que ens hi ajudi la intercessió de Sant Baldiri

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada