Hi ha dones i homes de política, homes i dones d’esport, homes i dones de ciència… Cadascun d’elles i d’ells marquen el calendari de la seva vida amb tèmpores diverses... Doncs per a mi que sóc dona de fe, ha arribat un temps ric, dens i prenyat de significat : l’advent, el temps de l’esperança.
Així doncs comencem l’any litúrgic amb “l’espera “. Però no és una espera resignada, ni amorfa, ni indiferent, ni “acomodada” ni “perquè toca “. És una espera viva i tensa, unida al desig de les coses valuoses, de les realitats que ens vesteixen per dins i no pas per fora.
La clau està en el “ desig”. En la mida que aquest és fort i creix, en la mateixa mida l’espera es torna més de debò i sobretot més gratificant i significativa.
Ja fa uns quants segles que deia Sant Agustí, que si existeix la set, que forçosament ha d’existir aigua que l’apagui , el poeta R. Tagore parlava d’una flauta senzilla de canya que esperava ser omplerta de música , la naturalesa ens mostra que si hi ha una llavor en la terra, que aquesta demana per se, la pluja fecundant ... i jo estic íntimament convençuda de que si hi ha tant sofriment al meu voltant, tant suïcidi últimament, és perquè al darrera hi ha un desig enorme no resolt. Quan hi ha preguntes pendents és que hi ha respostes . Quan apareix l’absurd aparent, és que hi ha el sentit no aparent. No existim perquè sí, sinó perquè hem estat pensats amorosament. El desig de saber qui som , d’on venim i cap a on, que en definitiva és el desig de plenitud, és el desig per excel·lència. Tots els altres desitjos, per minúsculs que siguin i per irrellevants que ens puguin semblar, no són res més que petits llambrejos d’aquest primer desig originari.
Per això no per casualitat cada desembre, per “l’esperança” prenem consciència del nostre desig més pregó i per “l’ advenire “ ens alegrem del que ha de venir : Déu fet nen en el Nadal, però millor encara , Déu fet tu i jo en la nostra espera .
Reconec que estic de sort, perquè jo que sóc dona de fe, estic en el temps dels temps, el que més desitjo i espero !
Glòria Vendrell i Balaguer
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada